Va ser mentre estudiava a Florència, amb una beca Erasmus, que m’ho vaig fer venir bé per canviar la Facultat de Comunicació per la de Lletres. I, des d’aleshores, he treballat al sector editorial de llibretera, editora, comunicadora, correctora i de traductora. Tradueixo de l’italià i del francès, i aquí expliquen com vaig embarcar-me en aquesta aventura gràcies a Pirandello. He guanyat el Premi Vidal Alcover de Traducció 2022 i el Premi Núvol Homo Fabra 2025.

La col·lecció de textos teatrals en català Dramaticles, publicada per Comanegra i l’Institut del Teatre, reivindica el teatre com a gènere literari i va néixer l’any 2016 amb l’objectiu de revitalitzar-ne l’edició. Es tracta d’una iniciativa personal que codirigeixo i amb la qual publiquem obres clàssiques i contemporànies, amb una atenció especial a la dramatúrgia catalana. Des del 2025 també coordino l’edició de la col·lecció Llum de guàrdia, publicada per Comanegra i el Teatre Lliure.

Faig recerca de manera independent i, quan tinc l’oportunitat, escric crítica cultural sobre literatura, cinema o teatre. He participat en publicacions acadèmiques i he col·laborat amb diferents mitjans de comunicació. Tinc un diari de lectures a Goodreads i un diari de visionats a Letterboxd.

No sabia què fer-ne, de tot allò que somiava, per això vaig decidir construir un petit magatzem oníric: un espai on dipositar i classificar els somnis. L’hora blava, com explica Reinette a Mirabelle a la pel·lícula d’Éric Rohmer, és aquell instant efímer de silenci entre dues llums que té lloc cada matí i cada vespre, quan els límits del dia i de la nit queden desdibuixats amb una llum dèbil i confusa. El somni és una estranya temptació per a l’escriptura.

Un dia vaig abandonar un llibre de Roland Barthes a la taula d’un bar i vaig quedar-me a espiar què passava. És així com vaig començar a seguir lectors desconeguts pels carrers de Barcelona, París o Roma. ¿On es dirigeix algú amb un llibre de l’autor X? ¿Dos lectors d’un mateix autor poden tenir destins semblants? ¿En quin punt de la ciutat es creuen un lector de l’autor Y i un lector de l’autor Z? En un moment de fascinació virtual per la intimitat aliena, on la gent se segueix sense conèixer-se, m’agrada traslladar el concepte a la realitat amb la diferència fonamental de mirar qui no sap que està sent observat.

/EN CONSTRUCCIÓ/ Vitangelo Moscarda, personatge literari adorat, deia allò de: «Quando uno vive, vive e non si vede. Conoscersi è morire». Una vegada, arrossegada per la mateixa obsessió de voler veure’m viure, vaig provar de reproduir davant del mirall alguns moments de la darrera sessió amb la psicoanalista. I, des d’aleshores, vaig instaurar un costum: el dia 1 de cada mes m’explicaria coses incòmodes davant d’una càmera. En conservaria els vídeos, però n’esborraria el so, així les paraules s’esvanirien i només quedaria l’acte de la difícil confessió.

/EN CONSTRUCCIÓ/ Recordo llegir amb absoluta fascinació l’elogi a la idea de rencontre que feia André Breton als seus textos, o Julio Cortázar quan es preguntava allò de «¿Encontraría a la Maga?». Conscient de viure en estat permanent d’espera de la sorpresa i per explorar l’efecte de l’atzar en la imaginació, vaig començar a anotar les trobades casuals amb persones conegudes en llocs inesperats. Per mantenir l’anonimat dels altres, les inicials són falses i les circumstàncies, abstractes.

Sempre m’ha costat prendre decisions. Quan vivia a París, vaig llegir que Sophie Calle buscava idees per comentar en una sèrie de seminaris que impartiria al Pompidou i li vaig fer arribar una carta amb una proposta: viure una setmana responent «oui» a tot i una altra responent «non» a tot, per valorar si realment la diferència era notable i els dilemes són tan crucials com poden semblar. La idea li va agradar. Si mai reacciono amb respostes inesperades, potser només sóc una víctima de la indecisió que segueix un ritual i n’escriu un diari.

/EN CONSTRUCCIÓ/ Edicions Mínimes és un projecte de no ficció literària frustrat. Després de guanyar un dels premis Creamedia d’impuls a iniciatives culturals, hauria volgut inaugurar amb els textos ‘Escriure’, de Marguerite Duras, i ‘Llegir’ (antologia de textos), de Georges Perec, amb un disseny de cobertes intervingudes artísticament. Però vaig arribar tard amb els drets en català. La cosa bona és que els fracassos també obren portes i actualment Edicions Mínimes es troba en fase de reinventar-se en una altra cosa, potser millor.