M'he menjat les flors d'una casa que no és la meva. Hi estava tan bé allà amb vosaltres que he perdut el sentit racional de les coses i, quan heu girat els caps, m'he trobat a mi mateixa devorant un ram de pètals. Desesperada per la vergonya d'allò que estava fent, he obert la boca i, com per art de màgia, n'han tornat a sortir les flors senceres. Ha estat un acte sense conseqüències, ningú se n'ha adonat, però ara ja t'ho puc dir: gairebé preferiria que hagués passat alguna cosa.

Deies que estimaves el castell i jo no ho entenia, no entenia com es pot estimar una cosa tan gran: una cosa tan gran i, sobretot una cosa que, precisament per la seva desmesura, no necessita ser estimada. Una casa sí, et deia, una casa sí que la podem estimar, i la podem estimar junts. Ja no hi eres, quan jo et parlava, però sabies tan bé com jo que estimar un castell sempre és un error.

El més bonic que teníem no es podia explicar. Passava de la teva mà a la meva, i de la meva a la teva, una vegada i una altra, mentre ens perseguíem a través d’una illa que ni tan sols coneixem. I, amb els cabells mullats i la veu cansada de tant córrer, dèiem coses com: «No li ensenyis mai a ningú» o «Guarda-ho per sempre». Jo no sabia què era allò i m’esforçava per veure-ho durant l’espurna de segon que obríem les mans per procedir a l’intercanvi. Ara sospito que el més bonic que teníem potser només era el misteri i que, en el fons, jugàvem amb les mans buides.

He llegit un missatge en el qual D exposava totes les ciutats que, per raons de feina, volia visitar aquest 2021. A finals d’hivern, tenia intenció de viatjar a Sara. He pensat que potser era una illa grega. Es veu que a l’hivern hi havia un esdeveniment important a Ariadna. No sabia que hi havia un lloc anomenat així. La llista era llarga i, per alguna raó, totes les ciutats que volia visitar tenien nom de dona.

T’ho he explicat així, però no era d’això que volia parlar-te aquesta nit. I és que, de sobte, les paraules se m’articulaven soles. Aquella carretera de corbes que no s’acabava mai, sí. La neu que començava a caure mentre tu no m’abraçaves, també. Les ganes de fugir sense parlar de París, d’acord. Però per què t’estava explicant tot això sense poder controlar el discurs? Quin abisme parlar-te així…

Tenia molta set i m’havies deixat les claus de casa teva perquè pugés a beure aigua, però l’organització del pis era completament estrambòtica. Hi havia reproduccions enormes de quadres de Caravaggio, Piero della Francesca o Delacroix que regien la disposició dels objectes quotidians. Els ganivets anaven a la zona Caravaggio, tot allò de color vermell en un espai amb la imatge de Jeanne d’Arc, els medicaments al costat d’una verge cega. Jo només volia beure aigua, però fins i tot això era difícil… On amagaves les aixetes?

Hem demanat al taxista que ens portés a Joyce, així, com si fos un lloc on anar. T’he preguntat si era lluny i m’has dit que hi arribaríem de seguida, que no em preocupés, però jo desitjava que el viatge fos molt llarg. Hi estava bé allà amb tu i les finestres obertes i el vent a la cara mentre em preguntava si Joyce seria una muntanya, una illa o un volcà. O l’excusa misteriosa per compartir aquella tarda.

Havíem sopat en una taula llarga amb un vedell mort al costat, al mig del camp. Volíeu tallar-li el cor i jo us suplicava, per favor, que em deixéssiu marxar, que no volia veure l’escena. Aleshores K em feia una proposta: havia de triar entre assistir a l’obertura del vedell o deixar que m’expliqués un secret terrible. Pensava que les paraules mai no podrien ser pitjors que les imatges i triava el secret, però, esclar, què fas quan algú t’explica que ha matat algú?

Havíem passat la nit en una platja, com aquella vegada a Portbou. Feia una mica de fred i tu m’explicaves històries de fantasmes. Jo feia veure que tenia molta por, però no en tenia, només ho feia perquè me n’expliquessis més. Rèiem. Recordo adormir-me molt a prop teu i pensar que quina sort haver-nos trobat aquella nit. Per això no vaig entendre que al matí ja no hi fossis, que haguessis marxat sense dir-me res. El vent encara no havia esborrat les teves passes de la sorra i podia resseguir-les: anaven directes cap al mar i no semblava que n’haguessisn sortit. On eres? Per què fugies?

Tu ja ho havies decidit: vindria a viure amb nosaltres i passaríem de ser un amor de dos a ser un amor de tres. Però qui dormiria amb qui? Quina llengua parlaríem entre nosaltres? Si només teníem dues bicicletes, com ho faríem per sortir tots tres? Jo també l’acabaria desitjant a ella? I quan tinguéssim fills què passaria? A fora plovia i no sabia dir-te que no, perquè pensava que l’amor ja deu ser això: voler l’altre només per a mi i estimar-lo sabent que no pot ser.

He arribat tard a la festa del bosc i m’he dedicat a observar l’escena: B jugava a seduir D mentre M el desitjava amb una subtilitat preciosa sense adonar-se que N la mirava amb ulls d’amor i S ho feia amb cos d’enveja. Però, quan començava a sortir el sol, C ha vingut del futur amb un pastís de casament frustrat i hem seguit el ritual següent: ella cridava «l’amor és mentida!» i tots n’agafàvem un tros amb les mans i ens el menjàvem de manera salvatge.

Tot és molt estrany: anuncien bombardeig i cauen serpentines del cel. El pare em diu que pugi al cotxe. Posem una cinta de casset, com fèiem sempre, i jo m’adormo al seient del copilot. Però, quan em desperto, observo amb horror que el cotxe s’està conduint sol i que el pare ja no hi és. De totes maneres, no sé per què em sorprèn: fa prop de quinze anys que va morir.

M’he anat apropant tant a tu que, mentre et veia cada vegada més gran, jo em feia cada vegada més petita. Tan petita que, de sobte, podia passejar-me per les teves galtes i pujar-te caminant fins als ulls, pel caminet de les llàgrimes que et començaven a caure.

Per alguna estranya raó he quedat amb dues persones alhora per agafar un avió i anar a París a veure un concert, però amb la dificultat afegida que cap de les dues pot saber que també he quedat amb l’altra. Se m’acut demanar-los, per separat, que juguem a fer veure que no ens coneixem. Així que pugem tots tres a l’avió sense dirigir-nos la paraula, anem de concert i passa una cosa que jo no havia previst: ells es fan amics i jo en quedo totalment al marge, tal com em mereixo.

Un actor ha mort sobre l’escenari. S’ha esvanit amb tanta naturalitat que ningú l’ha anat a socórrer, tan sols hem estat capaços d’admirar el seu final des de la platea. Després d’uns segons de desconcert, tot el públic ha començat a fingir la seva mort de manera exagerada. Jo he simulat que em disparaven al cor, però hi havia qui s’ofegava, qui s’autolesionava. I he pensat que aquesta nit el món era boig, que els llocs de la veritat i la mentida són imprevisibles.

T’han robat el cap i jo no he pogut fer res per evitar-ho. Un desconegut se t’ha llançat al damunt amb tanta violència que t’ha deixat estès a terra. He sortit a defensar-te, com si la meva força pogués frenar la injustícia, però ha estat en va: el desconegut t’ha pres el cap i a nosaltres no ens ha quedat més remei que tornar a l’hotel a descansar.

Plovia, però t’he vist sortir de casa amb les sabatilles de ballet. Has començat a ballar sobre un bassal i, de sobte, t’ha desaparegut el cos i només eres uns peus cada vegada més bruts de fang que es movien amb habilitat. He preguntat on érem i m’heu dit que podia escollir: Trouville o Nicaragua.

Caminàvem agafats de la mà i, cada vegada que et mirava, eres algú diferent: de sobte, el rostre de tots els homes que he estimat.

Mai no havia vist les llàgrimes d’un cangur fins que t’he trobat allà, tan trist, lluitant per sortir de la cova. Feies que no amb el teu cap de cangur, però el guardià t’empenyia a l’interior amb tanta força que la meva no ha estat suficient per impedir-ho.

He perdut el que em quedava de sentit pràctic quan he fet servir la closca d’un musclo gegant com a tàper per posar-hi la ració de paella que t’he preparat. He construït una muntanya de gairebé mig metre de paella i, òbviament, la closca m’ha resultat del tot insuficient.