10/8/2021

El més bonic que teníem no es podia explicar. Passava de la teva mà a la meva, i de la meva a la teva, una vegada i una altra, mentre ens perseguíem a través d’una illa que ni tan sols coneixem. I, amb els cabells mullats i la veu cansada de tant córrer, dèiem coses com: «No li ensenyis mai a ningú» o «Guarda-ho per sempre». Jo no sabia què era allò i m’esforçava per veure-ho durant l’espurna de segon que obríem les mans per procedir a l’intercanvi. Ara sospito que el més bonic que teníem potser només era el misteri i que, en el fons, jugàvem amb les mans buides.