Deies que estimaves el castell i jo no ho entenia, no entenia com es pot estimar una cosa tan gran: una cosa tan gran i, sobretot una cosa que, precisament per la seva desmesura, no necessita ser estimada. Una casa sí, et deia, una casa sí que la podem estimar, i la podem estimar junts. Ja no hi eres, quan jo et parlava, però sabies tan bé com jo que estimar un castell sempre és un error.

El més bonic que teníem no es podia explicar. Passava de la teva mà a la meva, i de la meva a la teva, una vegada i una altra, mentre ens perseguíem a través d’una illa que ni tan sols coneixem. I, amb els cabells mullats i la veu cansada de tant córrer, dèiem coses com: «No li ensenyis mai a ningú» o «Guarda-ho per sempre». Jo no sabia què era allò i m’esforçava per veure-ho durant l’espurna de segon que obríem les mans per procedir a l’intercanvi. Ara sospito que el més bonic que teníem potser només era el misteri i que, en el fons, jugàvem amb les mans buides.

He llegit un missatge en el qual D exposava totes les ciutats que, per raons de feina, volia visitar aquest 2021. A finals d’hivern, tenia intenció de viatjar a Sara. He pensat que potser era una illa grega. Es veu que a l’hivern hi havia un esdeveniment important a Ariadna. No sabia que hi havia un lloc anomenat així. La llista era llarga i, per alguna raó, totes les ciutats que volia visitar tenien nom de dona.

T’ho he explicat així, però no era d’això que volia parlar-te aquesta nit. I és que, de sobte, les paraules se m’articulaven soles. Aquella carretera de corbes que no s’acabava mai, sí. La neu que començava a caure mentre tu no m’abraçaves, també. Les ganes de fugir sense parlar de París, d’acord. Però per què t’estava explicant tot això sense poder controlar el discurs? Quin abisme parlar-te així…

Tu ja ho havies decidit: vindria a viure amb nosaltres i passaríem de ser un amor de dos a ser un amor de tres. Però qui dormiria amb qui? Quina llengua parlaríem entre nosaltres? Si només teníem dues bicicletes, com ho faríem per sortir tots tres? Jo també l’acabaria desitjant a ella? I quan tinguéssim fills què passaria? A fora plovia i no sabia dir-te que no, perquè pensava que l’amor ja deu ser això: voler l’altre només per a mi i estimar-lo sabent que no pot ser.

He arribat tard a la festa del bosc i m’he dedicat a observar l’escena: B jugava a seduir D mentre M el desitjava amb una subtilitat preciosa sense adonar-se que N la mirava amb ulls d’amor i S ho feia amb cos d’enveja. Però, quan començava a sortir el sol, C ha vingut del futur amb un pastís de casament frustrat i hem seguit el ritual següent: ella cridava «l’amor és mentida!» i tots n’agafàvem un tros amb les mans i ens el menjàvem de manera salvatge.

M’he anat apropant tant a tu que, mentre et veia cada vegada més gran, jo em feia cada vegada més petita. Tan petita que, de sobte, podia passejar-me per les teves galtes i pujar-te caminant fins als ulls, pel caminet de les llàgrimes que et començaven a caure.

Per alguna estranya raó he quedat amb dues persones alhora per agafar un avió i anar a París a veure un concert, però amb la dificultat afegida que cap de les dues pot saber que també he quedat amb l’altra. Se m’acut demanar-los, per separat, que juguem a fer veure que no ens coneixem. Així que pugem tots tres a l’avió sense dirigir-nos la paraula, anem de concert i passa una cosa que jo no havia previst: ells es fan amics i jo en quedo totalment al marge, tal com em mereixo.

Caminàvem agafats de la mà i, cada vegada que et mirava, eres algú diferent: de sobte, el rostre de tots els homes que he estimat.

Érem tres al llit i la situació em resultava tan estranya que, quan ella se m’ha acostat per fer-me un petó, no se m’ha acudit res més que escopir tota l’aigua que hi havia dins meu i deixar-la brollar sobre seu com si m’hagués convertit en una font.

Ens hem trobat sota l’Arc de Triomf i t’he dit que no et volia tornar a veure. T’has convertit en insecte i has marxat volant amb tanta rapidesa que no he tingut temps d’explicar-te que no era veritat, que fa anys que t’enyoro i no sé com dir-t’ho.

Em trobo asseguda entre C i O, que són parella. Mentre juguem a cartes, el primer em mira amb desig i la segona ho fa més aviat amb ràbia. M’agrada el meu rol en aquest triangle.

Estic a punt de casar-me vestida de blanc, però minuts abans m’adono que no tinc sabates per a l’ocasió. No puc dir a tothom que me n’he descuidat, així que faig veure que he decidit casar-me descalça. Però hi ha una altra cosa que no havia previst: jo no tinc un pare que m’acompanyi a l’altar.