M'he menjat les flors d'una casa que no és la meva. Hi estava tan bé allà amb vosaltres que he perdut el sentit racional de les coses i, quan heu girat els caps, m'he trobat a mi mateixa devorant un ram de pètals. Desesperada per la vergonya d'allò que estava fent, he obert la boca i, com per art de màgia, n'han tornat a sortir les flors senceres. Ha estat un acte sense conseqüències, ningú se n'ha adonat, però ara ja t'ho puc dir: gairebé preferiria que hagués passat alguna cosa.

He perdut el que em quedava de sentit pràctic quan he fet servir la closca d’un musclo gegant com a tàper per posar-hi la ració de paella que t’he preparat. He construït una muntanya de gairebé mig metre de paella i, òbviament, la closca m’ha resultat del tot insuficient.

Sóc a la presó, de visita a un grup de presos que discuteixen si la mort més digna per a un escarabat que corre per allà és esclafar-lo o anar-lo ofegant amb cullerades de caldo, com les que vaig fer servir per preparar el ‘risotto’ d’ahir.