He arribat tard a la festa del bosc i m’he dedicat a observar l’escena: B jugava a seduir D mentre M el desitjava amb una subtilitat preciosa sense adonar-se que N la mirava amb ulls d’amor i S ho feia amb cos d’enveja. Però, quan començava a sortir el sol, C ha vingut del futur amb un pastís de casament frustrat i hem seguit el ritual següent: ella cridava «l’amor és mentida!» i tots n’agafàvem un tros amb les mans i ens el menjàvem de manera salvatge.

He perdut el que em quedava de sentit pràctic quan he fet servir la closca d’un musclo gegant com a tàper per posar-hi la ració de paella que t’he preparat. He construït una muntanya de gairebé mig metre de paella i, òbviament, la closca m’ha resultat del tot insuficient.

M’has ofert una bonica oportunitat i jo he fet allò de sempre: «No cal, no et preocupis». Esperava la teva insistència, però ha aparegut N i m’ha pres l’oportunitat de les mans amb tanta facilitat que he corregut a tancar-me al lavabo més proper per escriure un missatge d’auxili desconsolat: sisplau, que algú em salvi de mi mateixa.