Deies que estimaves el castell i jo no ho entenia, no entenia com es pot estimar una cosa tan gran: una cosa tan gran i, sobretot una cosa que, precisament per la seva desmesura, no necessita ser estimada. Una casa sí, et deia, una casa sí que la podem estimar, i la podem estimar junts. Ja no hi eres, quan jo et parlava, però sabies tan bé com jo que estimar un castell sempre és un error.

Tenia molta set i m’havies deixat les claus de casa teva perquè pugés a beure aigua, però l’organització del pis era completament estrambòtica. Hi havia reproduccions enormes de quadres de Caravaggio, Piero della Francesca o Delacroix que regien la disposició dels objectes quotidians. Els ganivets anaven a la zona Caravaggio, tot allò de color vermell en un espai amb la imatge de Jeanne d’Arc, els medicaments al costat d’una verge cega. Jo només volia beure aigua, però fins i tot això era difícil… On amagaves les aixetes?

Amb les mans, ressegueixo les parets d’un pis de l’Eixample completament a les fosques i, de sobte, sento que estic viatjant a Sicília amb el tacte: cada estança, una ciutat de l’illa. Faig el trajecte a poc a poc, com astorada, conscient de l’estranya analogia.

S’obre la porta de casa i, sense dir res, un desconegut es dirigeix cap a una de les habitacions. La seva presència em sorprèn, però té una explicació molt lògica: el contracte de compra del pis inclou el lliure accés d’un home.