Plovia, però t’he vist sortir de casa amb les sabatilles de ballet. Has començat a ballar sobre un bassal i, de sobte, t’ha desaparegut el cos i només eres uns peus cada vegada més bruts de fang que es movien amb habilitat. He preguntat on érem i m’heu dit que podia escollir: Trouville o Nicaragua.

Caminàvem agafats de la mà i, cada vegada que et mirava, eres algú diferent: de sobte, el rostre de tots els homes que he estimat.

He triat un llibre de la teva biblioteca a l’atzar, situat entre la poesia noucentista i l’avantguardista. L’he agafat amb delicadesa i només el títol, color sang, ja m’ha semblat una mala passada del destí: ‘Les ferides de l’amor’. La literalitat ha estat precisa i, en obrir-lo, no hi he trobat pàgines sinó claus incisius que m’han anat travessant els dits i m’han obert totes les ferides.

He entrat a l’Fnac i n’he sortit sense una sabata. No em queda més remei que arrossegar el peu nu per l’asfalt de la ciutat: és la meva penitència.

Érem tres al llit i la situació em resultava tan estranya que, quan ella se m’ha acostat per fer-me un petó, no se m’ha acudit res més que escopir tota l’aigua que hi havia dins meu i deixar-la brollar sobre seu com si m’hagués convertit en una font.

Amb les mans, ressegueixo les parets d’un pis de l’Eixample completament a les fosques i, de sobte, sento que estic viatjant a Sicília amb el tacte: cada estança, una ciutat de l’illa. Faig el trajecte a poc a poc, com astorada, conscient de l’estranya analogia.

Llegeixo la sinopsi de la meva vida. Diu que «la mediocritat general trobarà moments brillants de reconeixement social». Baixo al carrer, poso llesques de pa en una bossa de plàstic i començo a bellugar-la com si fos una maraca. El pa produeix un so magnífic i, al meu voltant, s’acumula tot de gent que balla feliçment al ritme de la música del pa.

No és càncer, el bony que m’ha sortit a l’aixella: ara tinc un tercer mugró.

Tinc un embaràs acumulatiu. Si ja m’havien revelat que esperava bessonada, ara m’assabento que també tindré trigèmins. Per tant, aviat passaré de zero a cinc fills.

Tinc una visió limitada del món i només puc veure la part inferior de les coses: reconec la gent per les sabates.

Ballo desinhibidament en una festa i algú a qui conec molt bé, al ritme dels llums i de la música, repeteix contínuament la següent acció: m’acosta un ganivet al coll i l’allunya, l’acosta i l’allunya.