Tenia molta set i m’havies deixat les claus de casa teva perquè pugés a beure aigua, però l’organització del pis era completament estrambòtica. Hi havia reproduccions enormes de quadres de Caravaggio, Piero della Francesca o Delacroix que regien la disposició dels objectes quotidians. Els ganivets anaven a la zona Caravaggio, tot allò de color vermell en un espai amb la imatge de Jeanne d’Arc, els medicaments al costat d’una verge cega. Jo només volia beure aigua, però fins i tot això era difícil… On amagaves les aixetes?

Havíem sopat en una taula llarga amb un vedell mort al costat, al mig del camp. Volíeu tallar-li el cor i jo us suplicava, per favor, que em deixéssiu marxar, que no volia veure l’escena. Aleshores K em feia una proposta: havia de triar entre assistir a l’obertura del vedell o deixar que m’expliqués un secret terrible. Pensava que les paraules mai no podrien ser pitjors que les imatges i triava el secret, però, esclar, què fas quan algú t’explica que ha matat algú?

Tu ja ho havies decidit: vindria a viure amb nosaltres i passaríem de ser un amor de dos a ser un amor de tres. Però qui dormiria amb qui? Quina llengua parlaríem entre nosaltres? Si només teníem dues bicicletes, com ho faríem per sortir tots tres? Jo també l’acabaria desitjant a ella? I quan tinguéssim fills què passaria? A fora plovia i no sabia dir-te que no, perquè pensava que l’amor ja deu ser això: voler l’altre només per a mi i estimar-lo sabent que no pot ser.