T’ho he explicat així, però no era d’això que volia parlar-te aquesta nit. I és que, de sobte, les paraules se m’articulaven soles. Aquella carretera de corbes que no s’acabava mai, sí. La neu que començava a caure mentre tu no m’abraçaves, també. Les ganes de fugir sense parlar de París, d’acord. Però per què t’estava explicant tot això sense poder controlar el discurs? Quin abisme parlar-te així…

Per alguna estranya raó he quedat amb dues persones alhora per agafar un avió i anar a París a veure un concert, però amb la dificultat afegida que cap de les dues pot saber que també he quedat amb l’altra. Se m’acut demanar-los, per separat, que juguem a fer veure que no ens coneixem. Així que pugem tots tres a l’avió sense dirigir-nos la paraula, anem de concert i passa una cosa que jo no havia previst: ells es fan amics i jo en quedo totalment al marge, tal com em mereixo.