T’ho he explicat així, però no era d’això que volia parlar-te aquesta nit. I és que, de sobte, les paraules se m’articulaven soles. Aquella carretera de corbes que no s’acabava mai, sí. La neu que començava a caure mentre tu no m’abraçaves, també. Les ganes de fugir sense parlar de París, d’acord. Però per què t’estava explicant tot això sense poder controlar el discurs? Quin abisme parlar-te així…

Hem demanat al taxista que ens portés a Joyce, així, com si fos un lloc on anar. T’he preguntat si era lluny i m’has dit que hi arribaríem de seguida, que no em preocupés, però jo desitjava que el viatge fos molt llarg. Hi estava bé allà amb tu i les finestres obertes i el vent a la cara mentre em preguntava si Joyce seria una muntanya, una illa o un volcà. O l’excusa misteriosa per compartir aquella tarda.

Tot és molt estrany: anuncien bombardeig i cauen serpentines del cel. El pare em diu que pugi al cotxe. Posem una cinta de casset, com fèiem sempre, i jo m’adormo al seient del copilot. Però, quan em desperto, observo amb horror que el cotxe s’està conduint sol i que el pare ja no hi és. De totes maneres, no sé per què em sorprèn: fa prop de quinze anys que va morir.