T’ho he explicat així, però no era d’això que volia parlar-te aquesta nit. I és que, de sobte, les paraules se m’articulaven soles. Aquella carretera de corbes que no s’acabava mai, sí. La neu que començava a caure mentre tu no m’abraçaves, també. Les ganes de fugir sense parlar de París, d’acord. Però per què t’estava explicant tot això sense poder controlar el discurs? Quin abisme parlar-te així…

Havíem sopat en una taula llarga amb un vedell mort al costat, al mig del camp. Volíeu tallar-li el cor i jo us suplicava, per favor, que em deixéssiu marxar, que no volia veure l’escena. Aleshores K em feia una proposta: havia de triar entre assistir a l’obertura del vedell o deixar que m’expliqués un secret terrible. Pensava que les paraules mai no podrien ser pitjors que les imatges i triava el secret, però, esclar, què fas quan algú t’explica que ha matat algú?

Havíem passat la nit en una platja, com aquella vegada a Portbou. Feia una mica de fred i tu m’explicaves històries de fantasmes. Jo feia veure que tenia molta por, però no en tenia, només ho feia perquè me n’expliquessis més. Rèiem. Recordo adormir-me molt a prop teu i pensar que quina sort haver-nos trobat aquella nit. Per això no vaig entendre que al matí ja no hi fossis, que haguessis marxat sense dir-me res. El vent encara no havia esborrat les teves passes de la sorra i podia resseguir-les: anaven directes cap al mar i no semblava que n’haguessisn sortit. On eres? Per què fugies?

Un actor ha mort sobre l’escenari. S’ha esvanit amb tanta naturalitat que ningú l’ha anat a socórrer, tan sols hem estat capaços d’admirar el seu final des de la platea. Després d’uns segons de desconcert, tot el públic ha començat a fingir la seva mort de manera exagerada. Jo he simulat que em disparaven al cor, però hi havia qui s’ofegava, qui s’autolesionava. I he pensat que aquesta nit el món era boig, que els llocs de la veritat i la mentida són imprevisibles.

No ho sap ningú, però em dedico a deixar missatges escrits amb pintallavis als miralls de les cases dels altres. Hi dic tota la veritat, encerclant les paraules importats amb tant de convenciment que, a vegades, el pintallavis se m’esclafa entre els dits i penso que m’enxamparan amb les mans vermelles.

Llegeixo la sinopsi de la meva vida. Diu que «la mediocritat general trobarà moments brillants de reconeixement social». Baixo al carrer, poso llesques de pa en una bossa de plàstic i començo a bellugar-la com si fos una maraca. El pa produeix un so magnífic i, al meu voltant, s’acumula tot de gent que balla feliçment al ritme de la música del pa.

Les males herbes del jardí han crescut durant la nit i cadascuna forma una les següents paraules: ‘tot’ o ‘res’. Tinc un jardí amb centenars de paraules contràries i no sé si arrencar les del ‘tot’ o arrencar les del ‘res’, per fer una mica de neteja.

En lloc de dir-me que el doctor està en una visita i que passi a la sala d’espera, la recepcionista de la clínica dental em diu el següent: «El doctor està en un tiroteig, passa a la sala d’espera». Suposo que no és estrany que, quan em criden per a la consulta, tremoli com una fulla.