M’he anat apropant tant a tu que, mentre et veia cada vegada més gran, jo em feia cada vegada més petita. Tan petita que, de sobte, podia passejar-me per les teves galtes i pujar-te caminant fins als ulls, pel caminet de les llàgrimes que et començaven a caure.

Mai no havia vist les llàgrimes d’un cangur fins que t’he trobat allà, tan trist, lluitant per sortir de la cova. Feies que no amb el teu cap de cangur, però el guardià t’empenyia a l’interior amb tanta força que la meva no ha estat suficient per impedir-ho.

Ens hem trobat sota l’Arc de Triomf i t’he dit que no et volia tornar a veure. T’has convertit en insecte i has marxat volant amb tanta rapidesa que no he tingut temps d’explicar-te que no era veritat, que fa anys que t’enyoro i no sé com dir-t’ho.

Estic a punt de casar-me vestida de blanc, però minuts abans m’adono que no tinc sabates per a l’ocasió. No puc dir a tothom que me n’he descuidat, així que faig veure que he decidit casar-me descalça. Però hi ha una altra cosa que no havia previst: jo no tinc un pare que m’acompanyi a l’altar.