Tot és molt estrany: anuncien bombardeig i cauen serpentines del cel. El pare em diu que pugi al cotxe. Posem una cinta de casset, com fèiem sempre, i jo m’adormo al seient del copilot. Però, quan em desperto, observo amb horror que el cotxe s’està conduint sol i que el pare ja no hi és. De totes maneres, no sé per què em sorprèn: fa prop de quinze anys que va morir.

Estic a punt de casar-me vestida de blanc, però minuts abans m’adono que no tinc sabates per a l’ocasió. No puc dir a tothom que me n’he descuidat, així que faig veure que he decidit casar-me descalça. Però hi ha una altra cosa que no havia previst: jo no tinc un pare que m’acompanyi a l’altar.