Havíem sopat en una taula llarga amb un vedell mort al costat, al mig del camp. Volíeu tallar-li el cor i jo us suplicava, per favor, que em deixéssiu marxar, que no volia veure l’escena. Aleshores K em feia una proposta: havia de triar entre assistir a l’obertura del vedell o deixar que m’expliqués un secret terrible. Pensava que les paraules mai no podrien ser pitjors que les imatges i triava el secret, però, esclar, què fas quan algú t’explica que ha matat algú?

Tot és molt estrany: anuncien bombardeig i cauen serpentines del cel. El pare em diu que pugi al cotxe. Posem una cinta de casset, com fèiem sempre, i jo m’adormo al seient del copilot. Però, quan em desperto, observo amb horror que el cotxe s’està conduint sol i que el pare ja no hi és. De totes maneres, no sé per què em sorprèn: fa prop de quinze anys que va morir.

Un actor ha mort sobre l’escenari. S’ha esvanit amb tanta naturalitat que ningú l’ha anat a socórrer, tan sols hem estat capaços d’admirar el seu final des de la platea. Després d’uns segons de desconcert, tot el públic ha començat a fingir la seva mort de manera exagerada. Jo he simulat que em disparaven al cor, però hi havia qui s’ofegava, qui s’autolesionava. I he pensat que aquesta nit el món era boig, que els llocs de la veritat i la mentida són imprevisibles.