He triat un llibre de la teva biblioteca a l’atzar, situat entre la poesia noucentista i l’avantguardista. L’he agafat amb delicadesa i només el títol, color sang, ja m’ha semblat una mala passada del destí: ‘Les ferides de l’amor’. La literalitat ha estat precisa i, en obrir-lo, no hi he trobat pàgines sinó claus incisius que m’han anat travessant els dits i m’han obert totes les ferides.

M’has ofert una bonica oportunitat i jo he fet allò de sempre: «No cal, no et preocupis». Esperava la teva insistència, però ha aparegut N i m’ha pres l’oportunitat de les mans amb tanta facilitat que he corregut a tancar-me al lavabo més proper per escriure un missatge d’auxili desconsolat: sisplau, que algú em salvi de mi mateixa.

He entrat a l’Fnac i n’he sortit sense una sabata. No em queda més remei que arrossegar el peu nu per l’asfalt de la ciutat: és la meva penitència.

Érem tres al llit i la situació em resultava tan estranya que, quan ella se m’ha acostat per fer-me un petó, no se m’ha acudit res més que escopir tota l’aigua que hi havia dins meu i deixar-la brollar sobre seu com si m’hagués convertit en una font.

Ens hem trobat sota l’Arc de Triomf i t’he dit que no et volia tornar a veure. T’has convertit en insecte i has marxat volant amb tanta rapidesa que no he tingut temps d’explicar-te que no era veritat, que fa anys que t’enyoro i no sé com dir-t’ho.

Amb les mans, ressegueixo les parets d’un pis de l’Eixample completament a les fosques i, de sobte, sento que estic viatjant a Sicília amb el tacte: cada estança, una ciutat de l’illa. Faig el trajecte a poc a poc, com astorada, conscient de l’estranya analogia.

Se m’adorm al vestit groc, amb el cap a la falda i agafant-me una mà. La proximitat del seu cos em fa envermellir d’estranyesa fins que penso en totes les vegades que, d’adolescents, ens adormíem als boscos els uns sobre els altres. Li acaricio els cabells amb l’altra mà mentre miro de recordar el color dels seus ulls, probablement blaus.

No ho sap ningú, però em dedico a deixar missatges escrits amb pintallavis als miralls de les cases dels altres. Hi dic tota la veritat, encerclant les paraules importats amb tant de convenciment que, a vegades, el pintallavis se m’esclafa entre els dits i penso que m’enxamparan amb les mans vermelles.

Llegeixo la sinopsi de la meva vida. Diu que «la mediocritat general trobarà moments brillants de reconeixement social». Baixo al carrer, poso llesques de pa en una bossa de plàstic i començo a bellugar-la com si fos una maraca. El pa produeix un so magnífic i, al meu voltant, s’acumula tot de gent que balla feliçment al ritme de la música del pa.

Les males herbes del jardí han crescut durant la nit i cadascuna forma una les següents paraules: ‘tot’ o ‘res’. Tinc un jardí amb centenars de paraules contràries i no sé si arrencar les del ‘tot’ o arrencar les del ‘res’, per fer una mica de neteja.

A la cua del lavabo d’un bar, N em diu que ningú serà mai tan feliç com als vint anys.

En lloc de dir-me que el doctor està en una visita i que passi a la sala d’espera, la recepcionista de la clínica dental em diu el següent: «El doctor està en un tiroteig, passa a la sala d’espera». Suposo que no és estrany que, quan em criden per a la consulta, tremoli com una fulla.

Em trobo asseguda entre C i O, que són parella. Mentre juguem a cartes, el primer em mira amb desig i la segona ho fa més aviat amb ràbia. M’agrada el meu rol en aquest triangle.

Estic a punt de casar-me vestida de blanc, però minuts abans m’adono que no tinc sabates per a l’ocasió. No puc dir a tothom que me n’he descuidat, així que faig veure que he decidit casar-me descalça. Però hi ha una altra cosa que no havia previst: jo no tinc un pare que m’acompanyi a l’altar.

No és càncer, el bony que m’ha sortit a l’aixella: ara tinc un tercer mugró.

Sóc a la presó, de visita a un grup de presos que discuteixen si la mort més digna per a un escarabat que corre per allà és esclafar-lo o anar-lo ofegant amb cullerades de caldo, com les que vaig fer servir per preparar el ‘risotto’ d’ahir.

Tinc un embaràs acumulatiu. Si ja m’havien revelat que esperava bessonada, ara m’assabento que també tindré trigèmins. Per tant, aviat passaré de zero a cinc fills.

S’obre la porta de casa i, sense dir res, un desconegut es dirigeix cap a una de les habitacions. La seva presència em sorprèn, però té una explicació molt lògica: el contracte de compra del pis inclou el lliure accés d’un home.

Tinc una visió limitada del món i només puc veure la part inferior de les coses: reconec la gent per les sabates.

Ballo desinhibidament en una festa i algú a qui conec molt bé, al ritme dels llums i de la música, repeteix contínuament la següent acció: m’acosta un ganivet al coll i l’allunya, l’acosta i l’allunya.